Escalada a l’agualla Dibona
ESCALADA AGULLA DIBONA
LA PERSONA FA LA GESTA O LA MUNTANYA FA L’HEROI?
No podem parlar de l’Agulla Dibona sense nombrar a l’heroi d’aquest poema èpica, Angelo Dibona. Aquest és un dels personatges més coneguts de la història de l’alpinisme del segle passat, gran guia de muntanya i natal de Cortina D’Ampezzo, va fer del seu terreny de joc les grans Dolomites i alps francesos .
Angelo Dibona va ser entre d’altres, l’impel•lent de l’escalada lliure. O sigui que de retruc, un visionari i pare de l’escalada esportiva com la coneixem. Un exemple són alguns dels escrits que ens va deixar, on feia gala del poc material de protecció que utilitzava per les seves ascensions. Quelcom que contrastava amb les habituals tècniques d’artificial utilitzades a l’època.
Angelo Dibona
Moltes de les seves activitats alpines eren destacables i rellevants, sobretot, i és d’entendre, abans d’esclatar la Gran Guerra. On un dels tràgics telons de fons van ser a les seves estimades Dolomites, contradiccions de la historia entre la bellesa del lloc i la barbàrie de la guerra. Entre les seves activitats més interessants varen ser la cantonada N-O de la Cime Grande di Lavaredo (1909), La cara Oest del Tofane di Rozes o la que ens reuneix aquí, la primera ascensió de la Pain de Sucre du Soreiller (1913) Avui dia anomenada per aquesta gesta, l’Agulla Dibona!
Altres grans alpinistes també varen deixar petja aquesta catedral natural, entre ells en Gaston Rebuffat, que deixava impresa aquesta expressió ja històrica;
“Aquesta agulla és un monument de pedra de la Terra i el temps per la humanitat, una extraordinària escultura en el cel, la llum i el silenci del Oisans. Les mateixes gestes dels escaladors en altres muntanyes no serien tan belles. Aquesta agulla va ser la pregunta, escalar-la, la resposta.”
LA VIA: VISITE OBLIGATOIRE
Després de passar una setmana per els Alps francesos i Suïssos, acabar amb una ascensió a l’agulla Dibona era la nostre cirereta. En el nostre cas, i per aconseguir una ascensió en express per després poder fer via a casa, vam decidir fer la visite obligatoire (1988 TD, 6a/b de 300m). Una via amb dificultats baixes i ancoratges fixes, que ens permetrien portar el pes just per caminar i escalar amb rapidesa.
La situació normal en aquestes i altres grans emblemes alpinístics, és trobar-te l’agulla amb incomptables escaladors, però no va ser així. Vàrem poder gaudir de la seva vesant sud amb solitud. Una sort i un goix que no oblidarem.
Pel que fa l’aproximació d’aquesta agulla ens caldran 2h, però en compte! Nosaltres vàrem tenir un ritme alt i un pes mins. Si heu de passat la nit al refugi o porteu material per vies d’autoprotecció podeu anar de les 2’30h a les 3h se’ns dubte.
Per seguir la via no vam tenir més complicació que seguir l’itinerari equipat, malgrat el sobre equipament de vies que vàrem observar. La ruta ens brinda passatges ven dispars entre si. Podem passar plaques verticals on jugarem amb l’equilibri com a millor opció, canalissos granítics difícils de trobar, fissures o passos atlètics. En el nostre cas, per donar més emoció a la ruta, a la part superior vàrem desviar-nos per superar uns sostres amb passos durs i difícils de veure. En fi, tampoc ens podríem perdre, acabàvem al cim de l’agulla si o si.
Com que no vàrem fer més vies que aquesta, no puc recomanar-ne una altre, de fet la vam gaudir molt i va ser una bona forma i elegant d’ascendir l’agulla.
IMPRESIONS
A la vida d’un escalador hi ha coses, situacions, companys, llocs… Que ens fan sentir vius i gaudir d’una forma més intensa. En aquest cas, tant el lloc, com el company, com la situació… En ocasions necessitem donar sentit al que fem, però en altres, és el que fem que té sentit. En aquesta ascensió lluny dels números, el bullici i amb una energia especial , et sents més escalador. Potser no tenen sentit aquestes paraules, però si ho té, el que sens i perdura.
